CÂN  ROIG  DEL  CASTELL

 

 

Memòria de recuperació de la masia Cân Roig del Castell

Sant Iscle de Vallalta – Alt Maresme – Catalunya

 

 

1980 – 2005

 

25 anys al servei de la Joventut, estimant i

ensenyant a estimar la natura.

 

 

Secció del Casal de Joventut Seràfica d’Arenys de Mar

Cau Sant Francesc Esplai i Muntanyisme – CSFEM

“Grup Els Roures”

i la “Brigada de voluntaris”

 

per

Benet Coll

 

(Esborrany no revisat)

Aquesta memòria que escric, podria ser una memòria més de les que podrien estar escrites per qualsevol membre que va participar en l'anomenada "brigada de voluntaris" i que va viure des del principi la recuperació de la masia de Cân Roig del Castell,

de Sant Iscle de Vallalta, de l'Alt Maresme.

 

- - -

 

L’Inici d’aquesta moguda té lloc a la primavera de 1978

 

1.

La secció del Cau Sant Francesc Esplai i Muntanyisme,

del Casal de Joventut Seràfica d'Arenys de Mar, cercava un nou espai per guardar tendes i tot el material de què disposaven per la seva activitat.  A més dels “Seràfics”, fins avui havien estat en una petita caseta de la serralada del litoral maresmenc, als peus del Montnegre, anomenada Casa Vella de Mas Ponç, i que el seu propietari, ara els reclamava per la seva utilització personal.

En la recerca per poder disposar d’un nou lloc idoni, i per les seves activitats, van localitzar en un indret més proper a Arenys de Mar, una de les masies abandonades en aquell moment al terme de Sant Iscle de Vallalta, i que assabentats de la identitat del propietari d’aquella finca, en varen concertar una trobada.

Els encarregats d’aquesta primera trobada amb el propietari Sr. Francesc Tomàs, foren el caputxí Fra Daniel Gros i el Manel Pascual del grup Els Roures del CSFEM, els quals van exposar el treball que es desenvolupava en les seccions d’excursionisme per diverses edats, de formació humana i espiritual, d’estima i respecte a la natura vinculats al moviment de l’escoltisme mundial Baden-Powell.

 

Pel fet que ens cedeixin un espai, una casa, encara que estigui malmesa i deshabitada i de forma gratuïta, encara que sigui “a precari”, és a dir, per un cert temps, sense definir cap contracte escrit, només amb la noble confiança mútua;  que per la nostra part ens presentàvem com a “seràfics franciscans”, amb la proposta i primer compromís d’encarregar-nos de netejar, rehabilitar la masia, i fer un manteniment de la finca, el propietari s’hi avingué i ens la deixava sota la nostra responsabilitat.

Recordem quan el Sr. Francesc Tomàs ens va preguntar a quina institució estàvem incardinats:

 

-Això de “Seràfics”-de Joventut Seràfica-, vol dir que és alguna cosa que té a veure amb els franciscans?

-Efectivament, el Casal al qual pertanyem fou fundat pels Framenors Caputxins, seguidors del Pare Sant Francesc d'Assís, concretament per Fra Ezequiel de Mataró, amb un grup de jovent del Terç Orde Franciscà Seglar, vinculats al Convent d'Arenys de Mar.

 

-“Així, emparats sota la mirada d'aquests germans de Sant Francesc, teniu el meu beneplàcit, i ja ens anirem veient i comunicant”.

 

A partir d'aquest moment es va iniciar una bona relació de confiança amb el Sr. Francesc Tomàs i Sais, fins al dia del seu comiat d’aquest món.

La comunicació amb el Manel Pascual, sempre va ser fluida i de bona entesa sobre les activitats que es tenia intenció de portar a terme en les diverses etapes sobre recuperació i millora de la finca, i sempre amatent a aquelles necessitats que anaven sorgint, i que en algunes vegades ens sobrepassaven a les nostres possibilitats com va ser per exemple el fet de fer arribar l’electricitat a la finca. 

 

Un dels primers treballs a realitzar, va ser netejar i refer el camí d’entrada i poder entrar a la casa de baix, o dita del masover, per poder guardar eines i material, doncs tot estava cobert de males herbes i espines, i una part del darrer de la casa es trobava amb el sostre enderrocat.

 

Per fer-se una idea de la llargada del camí d’entrada que va des de la cruïlla del camí que porta a la Creu de Canet, fins a la cadena que vàrem posar d’entrada de la finca, hi ha un centenar de metres. De la cadena d’entrada fins a baix al pati d’entrada de la masia, hi han dos-cents metres, per quatre metres i mig d’amplada.  La primera neteja i descoberta del camí, va ser força laboriosa, nogensmenys com cada vegada que queia un aiguat per refer els trencants d’aigües. També cal dir que una vegada a l’any, l’Ajuntament passava la màquina per tot el camí principal que va des del Rial Bellsolell fins a l'encreuament d’entrada, a part de vigilar l’arbrat de les voreres, que alguna vegada per la força del vent havia caigut.

 

El mes de desembre de 1980, quan ja és podia arribar amb cotxe fins a la masia, a la vigília de Nadal a mitjanit, és va celebrar la “missa del gall” presidida pel Consiliari de Joventut Seràfica, Fra Antoni Pera; l’Antoni Majó, amb els seus fills, l’Alfons i el Marc, va fer un petit pessebre al peu de l’olivera situada al jardinet davant la porta d’entrada, il·luminat amb un parell de lots.  Uns quants llums de gas feien tímidament claror a l’entorn.

Hi van pujar les seccions excursionistes, familiars, i socis dels “Seràfics”,  també hi havia algunes guitarres per acompanyar les nadales. Va ser una celebració molt emotiva, abrigats sota la claror de les estrelles. Un petit sopar, i un rom cremat pels més grans, per fer passar el fred, acompanyats amb animades converses i cants, ens vàrem anar acomiadant ben joiosos d’aquesta trobada fraternal.  

 

 

 

2.

 

El tercer diumenge del mes de setembre de 1983, en ocasió de l'Inici de Curs de l’Orde Franciscà Seglar (OFS), convidats pel Manel Pascual que també hi pertanyia, en un moment de descans de l’assemblea, em va cridar, en va explicar el que estaven fent i projectant, va ser en aquell moment, quan en va fer la proposta de formar part de la "Brigada de voluntaris", i que hi podria aportar el meu treball com a fuster que tenia d'ofici en els meus primers anys laborals, i de delineant per la qüestió dels plànols. El meu cosí l’Agustí Reverter i l'amic Enric Roca, del mateix ofici en van animar a participar-hi. Ells ja formaven part del grup excursionista, i ja participaven des de l’inici amb la “brigada” de la primera tongada de voluntaris, cada diumenge als matins de les 8 h fins a les 14 h.

 

Així vaig començar a formar part d’aquella colla de voluntaris, que mirant el servei que podíem oferir als grups de jovent amb menys possibilitats, a grups de parròquies, a grups que ens portaven infants de famílies desestructurades, i també amb altres problemàtiques, etc., ens donàvem per satisfets que poguessin gaudir d’unes vacances  en aquell indret recollit i de pau enmig de la natura entre el Montseny i el Montnegre.

 

A partir d’aquest any, l’OFS va celebrar sempre la seva primera Assemblea de Curs a Cân Roig del Castell, el tercer diumenge de setembre, fins que va deixar de ser Casa de colònies el 2004.

 

A l’explicar les nostres intencions entre els grups d’excursionistes que ens visitaven ens assabentem de què hi ha un Alberg, que no s’ha arribat a inaugurar, i el material se’ls hi està rovellant, aleshores ens hi  posem en contacte, i ens fan la donació d’unes lliteres que pensem que ens faran un bon servei.

 

La qüestió de l’aigua, al principi, encara que no en necessitàvem massa, es recollia de la mina que hi ha una mica més avall del revolt del camí, on més endavant es construiria una font. Des d’aquesta mina es va col·locar una canonada fins a un dipòsit de 500 l. situat a un dels magatzems dit “el colomar”, per l’aigua de boca, i la que sobrava, per la sobreixida, es va col·locar un altre tub fins a la font que hi ha al pati de l’entrada de baix.

 

Per altra part mitjançant un masover jubilat, que feia anys que havia treballat en una de les finques veïnes, ens assabentàrem que hi tenia d’haver-hi un pou. La recerca del pou va durar un temps que era com una obsessió de trobar-l’ho, i no hi havia manera, dos anys varen passar fins que un diumenge al matí va passar per la casa un bon home que resultava que havia treballat de jove a la finca, va esmorzar amb nosaltres i el Segimon li va preguntar si recordava la seva situació, ell que li diu: “teniu un dall”?, “dos i tot si fan falta” respon el Segimon, “doncs seguiu-me”, i començant a marcar i desbrossar a partir de l’angla de la paret del “colomar” a uns trenta metres, ens va indicar on havia d’estar el pou, tot estava cobert amb molta brossa i canyissar, el forat atapeït de restes de mobles, matalassos i somiers, etc.

De la posada en servei del pou en parlaré més endavant, ja que fins al 16 d’agost de 1986 no es va iniciar la recuperació. 

 

 

 

 3.

En el Butlletí mensual del Casal de Joventut Seràfica "Seràfics", el núm. 4 de la IIª època, febrer de 1984, la secció del Cau Sant Francesc Esplai i Muntanyisme, publicava el resum de les darreres activitats del curs prop-passat portades a terme; entre elles explicaven que el diumenge 3 de juliol de 1983, es va fer una primera inauguració oficial de la casa-refugi, i magatzem de material excursionista, tendes, cordes, piulets, etc., amb la presència del propietari de la finca Francesc Tomàs i Sais i el seu fill Josep Tomàs i Vilaltella, alcaldes i consellers de localitats de l'entorn, el Secretari del Servei de Colònies de Vacances del Bisbat de Girona  Sr. Joan Julià, grups excursionistes diversos i socis del Casal de Joventut Seràfica, amb la celebració d'una Missa de campanya presidida per l'Assistent espiritual de Joventut Seràfica Fra Enric Cortès. Dins d’aquest temple natural, vàrem escoltar parlaments diversos i acomiadarem l'acte ben animats amb un bon refresc-piscolabis.

Així, de mica en mica, la reconstrucció de la masia, i el manteniment de tot l'entorn de la finca, s'anava realitzant amb l'acompanyament els caps de setmana de la visita i pernoctació de diversos grups excursionistes a la casa; els primers foren d'Arenys de Mar, Arenys de Munt i de Mataró.

"La brigada", gent fidel i amb molta bona voluntat, els dissabtes els qui podien, els matins dels diumenges i altres festes, aportaven el seu treball d'oficis diversos, per anar refent tot allò en què la degradació natural dels anys, la destrucció, els robatoris i assalts vandàlics havien malmès de la finca.

 

De tot aquest treball de reconstrucció, la revista "Arenys Vida Parroquial" en el núm. 428 del juny de 1984, també en fa una bona crònica.

Des de l'agost, al desembre de 1983 hi passaren els

primers deu grups amb 288 persones.
A l'inici, les places disponibles foren per 35 persones,

amb la intenció de poder arribar a acomodar-ne 50, però encara faltaba arreglar les altres dues  habitacions.

 
A més del personal voluntari, el material necessari per a la reconstrucció, bigues, teules, sanitaris, eines, etc., etc, eren aportacions generoses de diverses empreses de materials de construcció i que el Fidel Soler i el Manel Pou en tenien molt bona relació.

Les petites aportacions econòmiques s'utilitzaven per a la compra del ciment, Portland, ferros determinats i altres elements i materials específics de construcció.

 

Els primers anys cadascú és portava l'esmorzar, i amb una petita aportació econòmica es feia un cafè fraternal acompanyat amb bones converses, i també amenitzades amb els acudits divertits del Manolo.

L'Arranjament dels camins i bancades, la neteja de bardisses, i la reconstrucció del pou, per disposar de l'element vital com és l'aigua amb més abundància, la seva conducció, i el clavegueram, com es pot suposar foren les feines d'infraestructura més laborioses i que en principi si empraren uns quants anys.

 

Manuel Montero i Francisco Gutiérrez, paletes d'ofici, anaven refent i consolidant la teulada de tota la masia, que en alguns trams estava enderrocada.

 

En el començament de cada curs, el primer dissabte d’octubre era tradicional de “la brigada”, fer l’anomenat el “sopar de la motxilla”. Les famílies pujaven a la casa a mitja tarda, es preparaven unes truites variades amb patates, carabassó, de ceba, d’albergínia,  amb una bona amanida, i el pa amb tomàquet i amb converses ben animades, la fèiem petar fins a la mitjanit.

Per l’1 de maig, també ens trobaven totes les famílies, i passàvem tot el dia, a la masia; després de la sobretaula anàvem a fer una bona caminada fins a la Creu de Canet de Mar. 

 

 

 

4.

D’aquest temps primerenc, el director de la revista “Arenys Vida Parroquial” Jordi De Mas, després de visitar-nos en deixaba constància amb el seu escrit que transcric:

-Tots aquells que hem voltat per allò tan genèric que en diem “muntanya”, cosa que ens ha agradat de sempre, per tal de conèixer un món que no és de les nostres obligacions de cada dia, hem tingut ocasió de comprovar la seva progressiva degradació, el seu progressiu abandonament, bé per l’aparició de les urbanitzacions, salvatges i brutals amb poquíssimes excepcions, o bé perquè l’evolució econòmica i social ha fet veure a l’antic conreador i habitador uns altres camins, oberts al seu propi millorament, també social i econòmic. Quantes decepcions hi ha hagut? Quants hi ha que desitgen el retorn impossible a la terra que deixaren? Quants han descobert, en molts casos, que tot allò que veien no era sinó un miratge? Quants...?

La conseqüència inevitable d’aquesta emigració, d’aquest despoblament, ha estat la recuperació, per part de la natura en llibertat, de l’espai que, en estricte dret, li pertany: arbres, matolls, bardisses han tornat a poblar les feixes i els bancals, els murs s’han revestit d’enfiladisses i esbarzers, les arrels han eixamplat les esquerdes dels murs i han remogut les teules, i camins i caminets, fressats durant segles, han perdut el seu traçat en no portar enlloc.

I, encara, hem d’afegir-hi un altre factor de degradació per conscient, més brutal: l’home. Portes i finestres esbotzades, foc, cendres, brutícia, robatoris, en un mot: destrucció.

Aquesta fou la realitat en què s’hagueren d’afrontar el grup del Cau Sant Francesc Esplai i Muntanyisme i els membres de la “brigada”, que amb més bona voluntat que mitjans, quan els fou atorgat l’usdefruit, no sé pas si aquest és el terme adient- gratuït pel senyor Francesc Tomàs, propietari de la masia, amb la idea, no gens utòpica, vista la realitat actual, de tornar-la a la vida, de convertir-la en un centre de millorament social, de convivència, de reunió i refugi, posant-hi amor, sacrifici i treball.

 

La feinada ha estat intensa, i en primer lloc, desbrossar, netejar i consolidar: redescobrir i retrobar el pou, invisible sota la capa vegetal, i protegir-lo amb una construcció sòlida, substituir les bigues, corcades o podrides, per altres de formigó, alçar el terrat per aprofitar millor les golfes, tapar esquerdes i lligar les parets esbalçades, redistribuir l’interior, per donar-hi un us actual, regenerar les feixes a fi que tornin a oferir collites, dotar de motor el pou quan varen disposar de l’electricitat adecuada, actualitzar els camins, instal·lar serveis...

Tots hi participen amb entusiasme i hi aporten, a la tasca col·lectiva, llur propi ofici, sense reglamentacions de categories laborals; val a dir que tots saben, que quan cal, fer de manobre, de peó. Tots saben també, que tenen la millor de les pagues: la pròpia i íntima satisfacció de fer un servei en benefici de la comunitat.

Què hi falta a Cân Roig del Castell? Diuen i és veritat, que si hi ha una cosa que no s’acaba mai, aquesta és la feina: enguixar, arrebossar, pintar, substituir mobiliari i posar-n’hi més, acondicionar l’esplanada destinada a jocs i esports, i un llarguíssim etcètera.

 

Jo he estat convidat a conèixer Cân Roig del Castell i me’n sento satisfet i agraït; hi he compartit la taula a l’hora de l’esmorzar i he pogut comprovar, una vegada més què enclou aquest magnífic mot: “companyonia”. Hi he vist el treball fet i la il·lusió i la voluntat fermes que fan véncer les dificultats. Ben cert que cada sac de ciment esmerçat, cada totxo, cada cop de pic o d’aixada, cada solc a la terra són capítols d’una història de la qual ens podem enorgullir. 

5.

Ens situem ja en el diumenge 4 de juny de 1989.

En aquest temps l'activitat dels grups que es fan presents a la Casa, ja és força notable. Se'ns comença a conèixer per totes les comarques de l'entorn.

En aquest dia, el President del Casal de Joventut  Seràfica, Joan Bibolas i Llinàs, ens fa una visita, juntament amb el President del CSFEM, Josep Maimí i Girbal, amb diversos membres de la secció, ja que els hem convidat a esmorzar amb nosaltres i poder planificar i ordenar la situació que s’ha anat produint en aquests primers anys.

En aquesta trobada es comença a parlar de fer un esborrany de Reglament intern de Cân Roig del Castell, per constituir-se com una Secció més del Casal de Joventut Seràfica d’Arenys de Mar.

El perquè d'una secció diferenciada del Cau Sant Francesc d'Esplai i Muntanyisme, es deu, i tots hi estan d'acord, que en totes les tasques i treballs d'arranjament de la finca, els membres de la secció del Cau no si poden fer presents com desitjarien, no hi poden participar amb la intensitat que ho fa la "brigada de voluntaris" i ha més si ha afegit personal lliure de diverses procedències.

Llavors queda acordat que sempre la Secció del CSFEM tindrà un lloc preferent en la utilització de la masia i les seves instal·lacions.

 

En aquest dia també quedà constituïda una Comissió gestora provisional de la nova secció per ordenar i planificar  la continuació dels treballs de recuperació, reedificació i manteniment de la masia-refugi, com queda registrat al llibre d'actes d'aquesta mateixa secció.

Tots els participants amb la "brigada" i nou-vinguts, els hi explicàvem i quedava ben entès que encara que alguns d'ells no eren socis del Casal de Joventut Seràfica, els deixàvem ben clar que formàvem part d'una secció d'aquest Casal, i sota l'empar de la Fraternitat Franciscana d’Arenys de Mar.

 

La Junta gestora que es va constituir fou la següent:

Fidel Soler i Mas, President

Manel Pascual i Bellsolà, Vicepresident

F. Xavier Maimí i Girbal, Secretari

Salvador Rovira i Talamàs, Tresorer

Josep Sellarés i Jordà, Vocal

Fra Enric Cortès i Minguella, Consiliari

 

“La Brigada” Cursos 1988-1989-1990

 

Francesc Casellas i Tutó

Benet Coll i Alsina

Justo Garcés Sanz

Francisco Gutiérrez Álvarez

Jaume José i Majó

Salvador Lloveras i Salicrú

Josep Maimí i Girbal

Esteve Mir i Subirà

Manolo Montero Rudilla

Jesús Mora i Coll

Manel Pascual i Bellsolà

Artur Pasto i Dodero

Agustí Reverter i Coll

Narcís Ribas i Pou

Enric Roca i Artigas

Josep Sellarés i Jordà

Fidel Soler i Mas

Joan Subirà i Talamàs

Segimon Torrents i Salvà

 

Durant aquest trienni es van construir i ampliar els lavabos, sanitaris i dutxes, al costat del taller-magatzems, amb el manteniment general de la finca, camins i bancades.

 

 

 

El diumenge 7 d’octubre de 1990, amb la presència del President del Casal de Joventut Seràfica, Joan Bibolas, hem ordenat un Reglament Intern de Cân Roig del Castell, com s’escau a cada Secció de les que constitueixen el Casal de Joventut Seràfica, i per presentar-se a la propera Assemblea General Ordinària del dia 17 del mes en curs, per aprovar-se.

En el dia d’aquesta Assemblea General, va quedar aprovat i acordat oficialment que el grup de la “Brigada de voluntaris” de Cân Roig del Castell, és constituïa com una secció més del Casal de Joventut Seràfica d’Arenys de Mar, i amb el seu Reglament de Règim Intern de vint-i-un punts.

 

 

 

El Refugi de Cân Roig del Castell, diu el primer punt del Reglament de Règim intern, va néixer de la voluntat d’un grup de persones, vinculades al Cau Sant Francesc d’Esplai i Muntanyisme del Casal de Joventut Seràfica, que estimen la natura i volen fer un servei a la comunitat.

 

6.

El Curs 1990-1991, hi va haver dos canvis a la Junta. El Consiliari que en seria per sis anys Fra Mateu Sanclimens i Serra, i el Secretari Benet Coll i Alsina.

 

Durant aquest curs es va remodelar la casa de baix, es va treure  una escala, per poder aïllar, i donar més cabuda de lliteres a la part superior.

-Canvi de tot el sostre de la casa de baix, amb dues bigues “greys” a la paret mitgera, i bigues de formigó.

-Construcció de la barbacoa amb la xemeneia.

-Preparació per a condicionament de la infermeria, i estudi per fer les sortides d’emergència.

-Amb l’ajuda dels bombers, es va netejar el pou, i es va construir una petita caseta magatzem per protegir-lo, i posar-hi un motor adequat, amb les corresponents politges per bombar l’aigua.

La fitxa tècnica del pou és la següent:

Fondària total: 24 m. Gruix d’aigua: 5 ½ m.

Diàmetre vestit: 130. 

Net llargada del tub d’aspiració: 7 m.

Pinya d’inoxidable. Verga de 26 mm. d’equilibratge.

2 trams de 6 m. 1 tram de 2,80 m.

26 pol-mòduls, distància cada 50 cm.

-Arranjament del camí.

 

 

Els treballs més destacables del curs 1991-1992, varen tenir la prioritat impulsada per la visita i inspecció de la Casa pel delegat de la Generalitat, que ens urgeixen a condicionar les sortides d’emergència i posar també aigua calenta.

També s’han canviat les aixetes per les homologades.

L’Anàlisi de l’aigua que vigilem sovint a resultat correcte.

S’ha condicionat la infermeria amb dues lliteres i taula de reconeixement. També la farmaciola.

S’ha reformat tota la fusteria del menjador i també s’ha pintat.

Les bancades ja han començat de donar fruits, s’han collit faves, tomaques i patates.

Com ja és habitual s’han fet treballs de jardineria i poda d’arbres, i pels efectes de la pluja sempre arranjament del camí.

 

La “brigada”, com ja s’ha dit anteriorment, tots hi aporten, a la tasca col·lectiva, llur propi ofici; val a dir que tots quan cal, fan de manobre, de peó. A la llista de continuació queda però especificada la tasca pròpia que desenvolupaven en el grup. 

 

Fidel Soler i Mas,                            President de Joventut Seràfica

Manel Pascual i Bellsolà,                Vicepresident, mecànic, gestor.

Salvador Rovira i Talamàs,             Tresorer

Josep Sellarés i Jordà,                    Vocal, mecànic, electricista.

Benet Coll i Alsina,                          Secretari, fuster, delineant.

Fra Mateu Sanclimens i Serra,        Consiliari

Francesc Casellas i Tutó,                 Artista pintor

Justo Garcés Sanz,                           Paleta, pintor

Eduard González García,                  Fuster

Francisco Gutiérrez Álvarez,            Paleta, pintor

Jaume José i Majó,                           Cuiner

Salvador Lloveras i Salicrú,              Hortolà, jardiner

Esteve Mir i Subirà,                           Paleta

Manolo Montero Rudilla,                   Paleta, Enguixador, Pintor

Jesús Mora i Coll,                              Transportista

Artur Pasto i Dodero,                        Animador Còmic, fotògraf.

Agustí Reverter i Coll,                       Fuster

Narcís Ribas i Pou,                            Cuiner, jardiner

Enric Roca i Artigas,                          Fuster

Joan Subirà i Talamàs,                      Hortolà, jardiner

Segimon Torrents i Salvà,                 Mecànic cotxe,Hortolà, jardiner

Salvador Graupera i Alsina,               Aparellador

7.

El trienni 1992,1993 i 1994, la reconstrucció i condicionament de la masia, i el conjunt de la finca ja estava en un moment òptim de la seva utilització; la intenció inicial com ja s’ha anotat al principi era pròpiament com a “casa refugi”, i magatzem de material excursionista. S’entenia que com a “refugi”, fer les trobades i reunions setmanals del CSFEM, així com altres grups excursionistes convidats. 

Al veure que la casa era prou gran, i el seu entorn respirava molta pau, amb el cant dels ocells, acompanyats amb els animalons i fauna de tot aquell indret; ja des del començament quan es fa fer una primera inauguració Fra Daniel Gros va convidar a venir el secretari del Servei de Cases de Colònies del Bisbat de Girona, és a dir, en el fons ja hi havia intenció de què la casa si ho permetia, emprengués una volada més social.

I així va ser que vàrem esdevenir oficialment Casa de Colònies, concretament el 28 de gener de 1994, amb el registre núm. 7873, de la Secretaria General de Joventut, de la Generalitat de Catalunya, i per una capacitat de 49 persones.

El diumenge 5 de juny de 1994, en celebravem la Inauguració oficial amb els propietaris de la finca i amb l’assistència de nombrosos socis del Casal de Joventut Seràfica, representació d’Adf, dels bombers, i autoritats dels Ajuntaments circumdants.

Varem muntar una exposició de fotografies, plànols i d’altres documents que testimoniaven també tota la trajectòria de la restauració. A les 12 del migdia és va celebrar una missa de campanya, hi hagueren parlaments i entrega d’una placa record i agraïment al propietari Sr Josep Tomàs, i al Manel Pascual en representació de tota la plantilla de col·laboradors. La festa es va acomiadar amb un vermut d’honor i pica-pica.

Aquest dia també “estrenàvem” el jeep Land Rover Santana de 9 places, adquirit i facilitat per un simpatitzant, i en molt bon estat. Així uns quants s’estalviaven de pujar amb el seu cotxe particular, evitant malmetre’l pels continus sotracs del costerut camí forestal que portava a la Casa.

 

El darrer any d’aquest trienni, s’han començat  les noves dutxes amb aigua calenta, dintre la mateixa casa, on fins ara si col·locaven les motxilles, i aquestes ara ja és poden posar en unes estanteries adequades als mateixos dormitoris.

 

També fou a la tardor d’aquest any que es va iniciar la construcció de la pèrgola davant la porta de la caseta de baix, amb biguetes de ferro i la columna de formigó, per què la parra que hi havia al costat de l’entrada, ja començava a fer-se gran.

 

Entre els grups que ens visitaven, hi havia estudiants de biologia i meteorologia, així animats i ajudats per elles, vàrem començar a fer un llistat amb les espècies que veiem per l’entorn, i que algunes vegades aconseguíem fotografiar, per exemple diversos tritons, i les granotes que pernoctaven a una petita basa, que utilitzàvem a la part de dalt de l’hort, on hi teníem plantats alguns arbres fruiters; també es feien presents esquirols, musteles, gats mesquers, també ens visitaven senglars, perdius, i diverses espècies de coloms, tudons i tórtores, cueretes, merles i corbs, ducs i mussols.

També assessorats per especialistes meteoròlegs, fou la construcció d’una estació meteorològica, i que ells mateixos ens van proporcionar els aparells bàsics de precisió.

 

 

A les bancades de l’horta, si han plantat, faves, pèsols, patates, maduixots, raves, pebrots i albergínies.

8.

Trienni cursos 1995,1996 i 1997

El 14 de desembre de 1995, al pujar com cada setmana amb el grup, ens vàrem trobar amb la desagradable sorpresa de què ens van entrar a la casa i ens pisparen les eines, a més de trencar-nos la xemeneia per on devien voler entrar en principi, i al no poder, optaren per rebentar una finestra; se’ns van emportar una serra mecànica, el martell mecànic, filaberquí, telèfons Wall-kitalki, i qüasi la totalitat de les eines manuals. Naturalment el president del Casal de Joventut Seràfica en va fer la corresponent denúncia a l’autoritat policial.

 

A partir del curs 1996, el Fra Mateu Sanclimens, cedia el lloc de Consiliari, al nou guardià del Convent d’Arenys de Mar, Fra Jacint Duran i Boada.

També alguns membres de la “brigada” sigui per problemes familiars, sigui per què consideraben que ja no hi feien tanta falta, pujaven de tant en tant, però per altre part es van incorporar al grup:

 

Manuel Montero  Herrador, natura, ocells i fauna, 

Ferran Roman, Soldador, i

Joan Soler i Mas, Pintor i enregistrador meteoròleg.

 

L’Any el podríem resumir en millores generals de jardineria, força activitat hortolana. Col·locació del pal de ferro de 6 metres, per posar-hi la senyera.

Sota les moreres i teníem una taula de fusta ja molt degradada coberta amb un hule blau, i es va optar per construir una d’obra de 15 m. de llarg, i per 1,5 m. d’ampla, i un banc al capçal de la taula, tot decorat amb trencadís de colors, estil gaudinià, col·locat amb molt bon gust pel nostre company Manolo Montero.  També s’ha ampliat la pèrgola amb biguetes de ferro perquè hi hagi força ombra a l’estiu.

 

 

L’any 1997, mitjançant el company de treball Francesc Benito, una empresa de Cocentàina ens va proporcionar unes rajoles ceràmiques amb les quals vàrem poder bastir tot l’arrambadís del menjador de 1,10 m. d’alçada amb el seu corresponent fistó d’embelliment.

Millores amb la col·locació de guarnits de fusta per tots els marcs de portes i finestres.

Un repàs general de pintura, i funcionament de l’estació meteorològica, amb l’enregistrament de les dades amb un quadern especial.

També amb els treballs a l’horta, podem gaudir dels seus fruits.

Es va fent el manteniment general de la finca i també la neteja dels dipòsits de l’aigua, així com l’esporgada de tota l’arbreda.

Pel mes de novembre es va fer una repassada general de tota la maquinària del pou, posant una nova bomba, i canviant la verga i vàlvules .

La bomba vella, pintada de negra, la col·locarem com a decoració, al jardinet sota la finestra al costat de l’entrada de la masoveria.  

 

 

El diumenge 26 de juliol, vàrem tenir un ensurt d’incendi que per sort vam poder apagar a temps amb els nostres propis mitjans d’extinció.

9.

Trienni cursos 1998, 1999 i 2000

 

La restauració i la millora de la finca, el funcionament i el rendiment de les bancades de l’hort, és força notable. Els grups que van passant els caps de setmana, i altres que ocupen setmanes o bé quinzenes en el temps de vacances d’estiu, ens ajuden amb les seves aportacions per la compra de material, eines, i fins i tot un petit tractoret marca “Pascuali” de segona mà, que ens és de gran ajuda per remoure la terra i altres feines.

 

El 16 de setembre, el nostre amic, protector i propietari de la finca el Sr. Francesc Tomàs i Saiz, (1914-1998) ens deixà, per anar a la casa del Pare. EPD. Sempre en servarem un gran record. En el recordatori “Els seus amics de Cân Roig del Castell donem gràcies a Déu pels anys que hem gaudit de la seva amistat.

 

Feu, ho Senyor, que aprés la nit del món

em desvetlli somrient, a la llum viva,

on tota pena i tot neguit es fon,

on tot amor és de l’Amor captiva

on tota glòria és resplendent i gran,

on tot gosar és sense fons ni riba,

on tot és ritme, i harmonia i cant!       

(Fra Venanci d’Arenys de Mar, caputxí)

 

El 17 d’octubre el recordàvem en la pregària de la missa a la cripta del Convent dels Caputxins d’Arenys de Mar, acompanyats amb membres de la seva família, i presidits pel consiliari de Joventut Seràfica i guardià del Convent, Fra Mateu Sanclimens, que en l’homilia va ressaltar aspectes del treball de formació, educació i amor per la natura que es desenvolupava a Cân Roig del Castell.

 

Es continuen les millores generals de la finca i es construeix una font amb bancs laterals  per poder-hi descansar. En aquesta font si posa una placa de ferro en recordança del nostre amic Francesc Tomàs i Saiz.

 

Es prenen mides pel plànol taquimètric, per l’arranjament del camí que ve des de Sant Iscle de Vallalta, per aplanar-ho per tal de poder-hi passar un petit autocar.

També es neteja una de les cisternes, la de 10.750 litres. I es fa un recobriment de tot l’interior amb Portland amb una preparació per evitar filtracions, i també es cobreix amb un embigat de Portland, amb una tapa per poder-se netejar quan calgui, o alguna reparació. Es fa una neteja de tot l’entorn exterior.

 

Procedent d’un Banc que ha fet la renovació dels aparells informàtics, ens ha obsequiat amb un antic, però potent “Sais”, per poder aguantar la llum en dies de tempesta, que cada vegada que queia un llamp, la llum saltava,-normal en masies aïllades-, a partir del dia que vàrem dotar-nos d’aquest aparell, no ha saltat més la llum. 

 

Darrerament alguns elements de “la brigada” han deixat de venir, o es deixen veure molt de tant en tant, i ens acompanyen a l’hora de l’esmorzar, la realitat és que hem quedat bastant minvats, però no ens manquen els recursos i persones per continuar treballant en els diferents oficis.

Així “la brigada” continua composta:

 

Josep Tomas i Vilaltella,               Propietari de la finca.

Gemma Recolons,                         Presidenta de Joventut Seràfica

Manel Pascual i Bellsolà,              Vicepresident, mecànic, gestor.

Salvador Rovira i Talamàs,          Tresorer

Benet Coll i Alsina,                       Secretari, fuster, delineant.

Josep Sellarés i Jordà,                 Vocal, mecànic, electricista.

Fidel Soler i Mas,                          Vocal

Fra Jacint Duran i Boada,            Consiliari

Salvador Lloveras i Salicrú,          Hortolà, jardiner

Manolo Montero Rudilla,              Paleta, Enguixador, Pintor

Jesús Mora i Coll,                          Transportista

Gaspar Roca i Viader,                   Serralleria                  

Ferran Roman,                              Soldador

Joan Soler i Mas,                           Pintor i meteoròleg.

Joan Subirà i Talamàs,                 Hortolà, jardiner

Francesc Torrent i Crous              Lampista

Segimon Torrents i Salvà,            Mecànic cotxe,hortolà, jardiner

Salvador Graupera i Alsina,         Aparellador

10.

Trienni cursos 2001, 2002 i 2003

 

A l’inici de curs, el fins ara tresorer Salvador Rovira, ha demanat que el rellevésim del càrrec, que per motius de salut personal, qüestió de la vista, no el pot continuar desenvolupant  de manera òptima com voldria. Tots els companys agraïm la seva tasca que ha portat a terme durant tots aquests anys, al mateix temps que amb la seva esposa, Rosa i la Dolors Majó, esposa del Manel Pascual, cada dijous pujaven a fer manteniment de neteja de tot l’interior de la casa.

Benet Coll, d’ara endavant ocuparà el càrrec de Secretari-tresorer.

 

Després dels vendavals tan forts que hi van haver pel mes de novembre, s’ha hagut de refer i reforçar tota la tanca metàl·lica del pati de jocs, que havia quedat tombada pel vent, mitjançant unes biguetes.

 

El 22 de gener del 2002, l’esposa del Manel Pascual, la Dolors Majó i Massuet, ha fet el seu traspàs a la casa del Pare. Tots lamentem la seva pèrdua, ja que fou una gran col·laboradora del manteniment de la Casa de colònies.

 

Han anat passant els anys i tot que la feina proposada es feia, i es fa amb esperit juvenil i ben motivats, els més veterans de “la brigada”, ja estan a la ratlla dels vuitanta. Encara, però, en queden uns quants que els falta uns quants anys per arribar a l’edat de la jubilació.

 

Parlant de la continuïtat de l’obra empresa com a Casa de Colònies, la Generalitat, concretament de la Secretaria General de Joventut, ens visita cada any i ens va senyalant les millores que hem d’anar introduint per donar un bon servei, i que cada vegada l’exigència i la normativa de qualitat ja es va fent més costosa de portar a terme. Així per prevenir una continuïtat, hem començat a donar veus als grups que ens visiten, hi ha hagut uns primers contactes amb un grup de joves d’Arenys de Munt, “Filigranes”, que ens presenten un projecte d’activitats pedagògiques i de la natura. En principi ens hem posat d’acord que el grup utilitzarien les instal·lacions de dilluns a divendres, menys els mesos de juliol i agost. Vàrem fer un calendari i fixar una data per començar les seves activitats, i els problemes que es presentessin els estudiaríem i resoldríem de manera convenient. La realitat i la llàstima és que no es van presentar com vàrem quedar, i al començament del nou curs pel mes d’octubre tampoc s’han presentat, entenen així que no els ha interessat.

 

En els treballs de manteniment, de millora i conservació, sempre hi ha quelcom a fer, i entre altres l’esporgada dels arbres.

La part de l’horta també va donant el seu rendiment.

 

Hem tingut “una inspecció” fraudulenta per uns que es feien passar per inspectors del gas, i ens volien fer creure que ens havien canviat diverses peces de la instal·lació. El Manel adonant-se que no era correcte, que ho tenim molt ben parit, i li volien vendre gat per llebre, em va trucar perquè era dijous, i estan al corrent d’avisos dels darrers dies que donaven per la ràdio, vaig trucar al president Fidel Soler i ho vàrem comunicar als Mossos d’Esquadra, que efectivament els van localitzar i se’ls va amonestar, i no tinguérem de pagar cap factura, cap a set-cents euros que ens demanaven.  

 

Per Sant Esteve, l’endemà de Nadal, era tradicional de “la brigada”, pujar a la masia, i aquell matí no es feia cap treball, era una estona de trobada i esmorzar fraternal.

Cada any el propietari ens obsequiava amb un bon pernil, aquest dia extra també ho celebravem amb alguns torrons per postres.

 

La trobada del 2003, en Manel Pascual acabava de passar una grip, i xerrant, xerrant com ell acostuma a fer, ens va començar a plantejar la seva successió de responsable en cap de la casa. Ens fa saber que té previst i demanat per anar a viure a la Residència de l’Obra d’Assís de Sant Quirze del Vallès.

 

Amb el propietari Sr. Josep Tomàs, hem parlat manta vegada de què algun grup, alguna fundació és pogués fer càrrec de la continuïtat del que hem estat portant a terme fins ara, però mai ha arribat a quallar una bona entesa i definició del futur amb cap entitat, i dic entitat també, perquè del Casal de Joventut Seràfica, el CSFEM ja no hi està interessat. De fet sempre han considerat que com a Casa de Colònies no hi tenien res a fer, perquè només pretenien la casa com a Refugi i magatzem d’estris de muntanya i excursionisme.

11.

L’Any 2004, varen passar per la casa diferents grups com sempre, des del mes de març fins al mes d’agost.

Pel mes de juliol però, vàrem tenir la visita anual d’inspecció de la Generalitat; tot ho teníem bé, però la modernitat i els nous temps ja no permetien aquelles instal·lacions tan casolanes i familiars, el concepte de Casa de Colònies actual ja ens quedava no apte, a no ser que féssim les millores que exigien la legislació vigent i amb un determinat termini.  El fet que aleshores “la brigada” ja era bastant reduïda, i el Manel Pascual pel mes de setembre ja residiria a St. Quirze del Vallès, i del personal més jove encara faltaven uns anys per la jubilació per poder-hi dedicar un temps eficaç, es va decidir de plegar com a Casa de Colònies.

 

El 31 d’agost de 2004, la Casa de Colònies Cân Roig del Castell ha deixat de funcionar com a tal, fent la comunicació corresponent al Consell Comarcal del Maresme, Servei d’Educació en el Lleure de la Secretaria General de Joventut i al Servei de Colònies de Vacances de Girona, i fent-ho saber també, mitjançant la pàgina web que teníem al portal de  “Gironautes”.

D’aquesta manera es tornava a la idea primigènia de casa-refugi-rebost de material excursionista. Però com deia, més amunt, el Casal de Joventut Seràfica, com el CSFEM, no responien, ja eren altres temps, i cada any hi ha menys monitors que portin la mainada, ja que també se’ls exigeix més preparació i responsabilitat, i per altra part, cada vegada hi ha més demanda de grups de jovent per festes d’aniversaris, comiats de solters, etc. Aquest no és l’estil ni el tarannà que s’havia plantejat des del bon començament, la finalitat de la casa.

En tots aquests anys, varen passar per la Casa nou-cents grups i uns 26.000 infants.

 

L’objectiu ideal i prioritari com a Casa de Colònies Cân Roig del Castell sempre ha estat fer un servei als nens i sobretot als més necessitats; aquesta ha estat sempre la prioritat suprema, més que no pas cap altre interés, inclós l’econòmic.

 

La darrera “brigada”, anys 2004-2007:

 

Fra Jacint Duran i Boada,           Consiliari

Manel Pascual i Bellsolà           

Benet Coll i Alsina                                                            

Salvador Lloveras i Salicrú       

Manolo Montero Rudilla            

Gaspar Roca i Viader                                                                

Joan Soler i Mas                          

Joan Subirà i Talamàs               

Francesc Torrent i Crous  

Segimon Torrents i Salvà

Jordi Gispert,                                Forestal            

 

 

La presència de la “la brigada”, dels darrers anys en què continuàvem pujant els diumenges al matí, i que el Manel Pascual no faltava, doncs venia amb transport públic el dissabte a la tarda i pernoctava al Convent d’Arenys, per estar a l’endemà, a les 8 del matí puntualment , davant del Calisay, on amb el Jeep, que aleshores el conduïa i n’era el responsable el Segimon, pujàvem a la masia. Jo hi pujava amb el meu Lada-Niva, com el Francesc, o el Jordi que veníen també amb els seu cotxe particular. 

 

 

Així des del mes de setembre de 2004, fins a concretament el 26 de maig de 2007, en què es va fer donació del Jeep a una ONG, es va fer el manteniment de la masia; encara es van canviar 25 m. de canonada de l’aigua, fer neteja de tots els registres de les aigües residuals, i cada any no es va deixar de fer la poda i neteja de l’arbrat. 

El propietari Sr. Josep Tomàs, en els darrers esmorzars, quan ens visitava de tant en tant ens deixava dit:  “que “la brigada” sempre tenia el seu lloc obert, és a dir, les claus, a la part que en dèiem” la casa de baix”, la masoveria, i així va ser uns quants anys, fins que el Manel Pascual ja no va poder venir per haver sofert un glaucoma. Després, molt de tant en tant, encara hi pujaven alguns membres amb les seves esposes i feien un dinar de diumenge, "un arròs franciscà", amb una bona amanida, acompanyats amb el forestal Jordi Gispert, que si quedaria fins avui de masover i guardià de la masia.